Als vespres d'estiu, tard, quan el cel està ben cobert d'estels, m'agrada seure prop del jardí i tot mirant enlaire em poso a pensar. És llavors quan, amb la tranquilitat de la nit i emparada per l'obscuritat, que últimament s'ha fet amiga íntima de la solitud, em qüestiono...
Quin és el meu veritable destí? Perquè he escollit aquest camí i no un altre? Les portes que he deixat tancades a cada cruïlla del camí, què m'haurien obert? Tot el que he viscut, m'ha fet madurar, sigui bo o dolent, agradable o desagradable....i ara què? Com serà el meu futur? Com encaro el meu futur; amb por, alegria, esperança...?
Potser només és un d'aquells instants de reflexió, potser amaga cautelosament quelcom més...En aquests moments no ho puc resoldre. Potser demà, sota la protecció del meu trocet de cel i en l'embolcall que m'ofereix el silenci que m'acompanya,...potser demà, tot mirant enlaire altra vegada, hi trobaré les respostes.
Quin és el meu veritable destí? Perquè he escollit aquest camí i no un altre? Les portes que he deixat tancades a cada cruïlla del camí, què m'haurien obert? Tot el que he viscut, m'ha fet madurar, sigui bo o dolent, agradable o desagradable....i ara què? Com serà el meu futur? Com encaro el meu futur; amb por, alegria, esperança...?
Potser només és un d'aquells instants de reflexió, potser amaga cautelosament quelcom més...En aquests moments no ho puc resoldre. Potser demà, sota la protecció del meu trocet de cel i en l'embolcall que m'ofereix el silenci que m'acompanya,...potser demà, tot mirant enlaire altra vegada, hi trobaré les respostes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario